Ens trobem al cor de les Alberes, entre els dos sectors principals del Paratge Natural d'Interès Nacional de l'Albera creat l'any 1986: entre el sector de Requesens-Baussitges i el de Sant Quirze de Colera-Balmeta. Avui iniciem la tercera etapa de la nostra travessa dels Pirineus al coll de Banyuls, indret on vam posar fi a l'etapa que vam començar al monestir de Sant Pere de Rodes fa exactament un mes.
La d'avui és una etapa llarga, d'unes deu hores. Per davant ens esperen una trentena de quilòmetres pels cims més elevats del massís de l'Albera. Ja no només caminarem envoltats de suredes i matollars; els roures, els fajos i els castanyers s'alternaran entre els verds prats del massís més oriental dels Pirineus.
A les 8:15 el sol, amagat rere el Puig de la Calma, encara no il·lumina el coll de Banyuls.
El primer objectiu del dia és assolir el cim del Sallafort, així que, ben abrigats i després d'un breu esmorzar dins el refugi del coll de Banyuls, antic búnquer d'origen militar, comencem a seguir el camí que puja decidit en direcció al Puig de les Eres.
A les 8:15 el sol, amagat rere el Puig de la Calma, encara no il·lumina el coll de Banyuls.
El primer objectiu del dia és assolir el cim del Sallafort, així que, ben abrigats i després d'un breu esmorzar dins el refugi del coll de Banyuls, antic búnquer d'origen militar, comencem a seguir el camí que puja decidit en direcció al Puig de les Eres.
Les marques blanques i grogues ens guien l'itinerari a seguir durant una bona estona. Després del Puig de les Eres, en una cruïlla de camins amb diverses indicacions (no apareix la del Sallafort), comencem a seguir unes marques de color groc que continuen enfilant-se muntanya amunt.
A mesura que anem guanyant alçada, la vegetació va minvant al mateix ritme que van escassejant les marques de color groc. Però la direcció a seguir és clara, el cim del Sallafort, amb una gran dispersió de roques i les primeres clapes de neu, ja és visible.
Les gairebé dues hores que necessitem per arribar al cim del Sallafort ens ofereixen unes agradables vistes sobre la Costa Vermella (Cotlliure i la torre de Madeloc a la fotografia), el Cap de Creus i la plana de l'Empordà.
El passat 10 de gener vam gaudir d'una bonica excursió circular a la Torre de Madeloc, una torre de vigilància del segle XIII. Podeu descarregar-vos el track de la ruta aquí.
El Sallafort des de la Torre de Madeloc.
Fotografia presa el 10 de gener de 2011.
El Sallafort (993m) és un cim que destaca per la gran dispersió de roques que presenta, però el que ràpidament ens crida l'atenció a nosaltres són les clapes de neu que encara resisteixen sota l'astre rei.
Un altre dels regals que el Sallafort ofereix als excursionistes són les esplèndides panoràmiques sobre l'Empordà i el Rosselló. I és que la serra de l'Albera separa les dues grans planes, l'empordanesa al sud i la rossellonesa al nord. I a més a més, i per desgràcia nostra, la seva carena forma part de la línia fronterera entre França i Espanya des del 1659, com a conseqüència del Tractat dels Pirineus.
Al sud-est del Sallafort, la península del Cap de Creus i el golf de Roses.
(Cliqueu damunt la imatge per veure-la millor).
Al nord del Sallafort, la plana rossellonesa i la seva costa. En primer terme podem observar la torre de la Maçana.
(Cliqueu damunt la imatge per veure-la millor).
A mesura que anem guanyant alçada, la vegetació va minvant al mateix ritme que van escassejant les marques de color groc. Però la direcció a seguir és clara, el cim del Sallafort, amb una gran dispersió de roques i les primeres clapes de neu, ja és visible.
Les gairebé dues hores que necessitem per arribar al cim del Sallafort ens ofereixen unes agradables vistes sobre la Costa Vermella (Cotlliure i la torre de Madeloc a la fotografia), el Cap de Creus i la plana de l'Empordà.El passat 10 de gener vam gaudir d'una bonica excursió circular a la Torre de Madeloc, una torre de vigilància del segle XIII. Podeu descarregar-vos el track de la ruta aquí.
El Sallafort des de la Torre de Madeloc.Fotografia presa el 10 de gener de 2011.
El Sallafort (993m) és un cim que destaca per la gran dispersió de roques que presenta, però el que ràpidament ens crida l'atenció a nosaltres són les clapes de neu que encara resisteixen sota l'astre rei.Un altre dels regals que el Sallafort ofereix als excursionistes són les esplèndides panoràmiques sobre l'Empordà i el Rosselló. I és que la serra de l'Albera separa les dues grans planes, l'empordanesa al sud i la rossellonesa al nord. I a més a més, i per desgràcia nostra, la seva carena forma part de la línia fronterera entre França i Espanya des del 1659, com a conseqüència del Tractat dels Pirineus.
Al sud-est del Sallafort, la península del Cap de Creus i el golf de Roses.(Cliqueu damunt la imatge per veure-la millor).
Al nord del Sallafort, la plana rossellonesa i la seva costa. En primer terme podem observar la torre de la Maçana.(Cliqueu damunt la imatge per veure-la millor).
A partir d'aquest moment només hem de dedicar-nos a anar resseguint cap a l'oest la línia imaginària que separa les dues Catalunyes, la del nord i la del sud. Ens ajudaran, i molt, les marques del GR10, el sender de llarg recorregut francès que travessa els Pirineus de cap a cap.
Així que, després d'un petit descans per menjar alguna cosa, ens posem en marxa i pocs minuts després ja ens trobem amb les característiques ratlles blanc i vermelles. Tot seguint-les rodegem, pel seu costat nord, primer el Roc de Santa Eulàlia i després el Puig de la Carbassera. A la nostra dreta el Bosc de la Maçana descansa sobre un lluent mantell de fulles.
Així que, després d'un petit descans per menjar alguna cosa, ens posem en marxa i pocs minuts després ja ens trobem amb les característiques ratlles blanc i vermelles. Tot seguint-les rodegem, pel seu costat nord, primer el Roc de Santa Eulàlia i després el Puig de la Carbassera. A la nostra dreta el Bosc de la Maçana descansa sobre un lluent mantell de fulles.
El Puig de la Carbassera a l'esquerra, el Bosc de la Maçana a la dreta i, al fons, el Puig dels Quatre Termes.(Cliqueu damunt la imatge per veure-la millor).
El Bosc de la Maçana (foto de la dreta) és una valuosa reserva ecològica de 300ha, situada a només 5km del mar entre els 600 i els 1100m d'altitud. Format bàsicament per faig i roure martinenc, aquest bosc no ha estat explotat forestalment des de l'any 1850 i conté diversos exemplars de més de 300 anys d'edat.
Arribats a la font de la Maçana, iniciem l'ascens al Puig dels Quatre Termes (1157m). El desnivell a superar és només d'un parell de centenars de metres però la pujada és força dreta. A pocs metres del cim, en un petit pla, trobem un pal indicador que ens situa el refugi de la Tanyareda (al peu del Puig Neulós) a dues hores de marxa.
El camí ara avança per la dreta del Puig dels Quatre Termes (seria qüestió de pocs minuts fer cim enfilant-nos cap a l'esquerra) vorejant els últims fajos que ocupen les cotes altes del massís.(Cliqueu damunt la imatge per veure-la millor).
Superat el Puig dels Quatre Termes obtenim la primera visió del Puig Neulós, tot i que encara en la llunyania, i davant nostre mateix apareixen el Puig de Pradets (1176m) i el coll dels Emigrants (foto de l'esquerra).El nom d'aquest coll ens recorda una de les etapes més dures de la història de Catalunya i que aquestes terres van presenciar de ben a prop: milers de republicans derrotats per l'Espanya de Franco van haver de creuar aquestes muntanyes, i les de les veïnes Salines, amb l'única esperança de sobreviure.
A La Jonquera, el nou Museu Memorial de l'Exili (MUME) és un bon lloc on conèixer més a fons l'exili dels vençuts el 1939.
L'últim número de la revista Alberes està dedicat a l'estraperlo i al contraban que es practicava en aquestes terres els anys posteriors a la Guerra Civil.
Rodejant el cim del Puig de Pradets, tot endinsant-nos en una nova fageda, ens convertim en el nen i la nena que un dia vam ser i caminem, feliços, damunt la blanca neu que reposa als peus dels centenars de fajos que s'alcen sobre els nostres caps.Però no ens podem despistar, hem de controlar les marques pintades en els troncs dels arbres per no perdre'ns en el bosc. Tot i així, en cert moment, acabem passant alguns minuts d'incertesa!
Girant la vista cap al Puig de Pradets des del coll de l'Estaca. En aquest punt, un camí baixa en direcció sud per enllaçar amb el GR11.
Sortim de la fageda (imatge superior) i continuem caminant cap a l'est pels Rasos de la Menta amb el Puig Neulós cada cop més a prop i les neus del Canigó indicant-nos en quina direcció segueixen els Pirineus.Aquesta zona assolellada i airejada resulta perfecte pel peu esquerre de la Sílvia, que fa uns minuts no ha pogut resistir la temptació de submergir un dels seus peus dins un bassal d'aigua amagat sota la neu.
Pocs minuts abans de complir les cinc hores de marxa, arribem al coll del Faig, on un cartell de la xarxa de senders Itinerànnia indica diverses direccions, entre les quals destaca un nou enllaç amb el GR11 a Requesens.
En vint minuts passem per davant del refugi lliure de la Tanyareda i comencem el dur ascens fins al cim del Puig Neulós. No hi ha marques, però no calen. L'antena que culmina el punt més alt de les Alberes és el nostre far.
Una mirada enrere ens serveix per ser conscients del que hem caminat fins ara.
Si bé tota l'estona anem gaudint d'unes àmplies panoràmiques de la Catalunya Nord, no podem dir el mateix de les vistes que avui podem obtenir de la plana de l'Empordà, que s'estén, de forma pausada i tranquil·la, al sud de les nostres muntanyes. La calitja que reposa sobre la plana només ens deixa intuir petits pobles a curta distància tot difuminant tot allò que es trobi més enllà. El que sí veiem clarament, situat de forma prominent enmig de les valls meridionals del Puig Neulós, és el castell de Requesens (foto superior, cliqueu damunt d'ella per veure'l millor), testimoni dels nostres esbufecs en l'intent d'assolir el darrer cim de la jornada, cosa que aconseguim quan falten pocs minuts per les dues del migdia.
A 1257m d'altitud, la Sílvia s'amaga darrera la torre d'en Manel per espiar el Canigó i per protegir-se del fort vent que bufa de nord.Aquesta torre, construida el 1964, és un homenatge a Manel Costa, un pastor que va recórrer aquestes muntanyes el segle XIX i que va aixecar la torre original al cim del Puig Neulós.
Aquí podeu veure una fotografia de la torre abans que fos derruïda a causa de la construcció d'una estació de comunicacions.
Per conèixer més de la curiosa vida de Manel Costa no dubteu en visitar aquesta pàgina o la seva entrada a la Viquipèdia.
No resistim gaire estona al cim, la tramuntana no és un vent fàcil de suportar ni tan sols per uns empordanesos de naixement com nosaltres. Avancem uns minuts més en direcció sud-oest, caminant pel vessant sud de la suau aresta que uneix el Puig Neulós amb el Roc dels Tres Termes, fins que decidim que ha arribat l'hora de fer una pausa per dinar. Escollim un lloc on no toqui el vent i on puguem gaudir del paisatge, cosa que ara resulta més fàcil, distanciats de les lletges instal·lacions de l'estació de comunicacions que els francesos van construir als anys seixanta al cim del Puig Neulós.
A partir d'aquí el camí fins al Pertús només fa baixada, i ara, amb la panxa plena i sis hores i mitja de marxa a les cames, aquest és un detall molt important.
Així doncs, reemprenem la marxa en direcció al coll del Pou (o coll dels Tres Termes) i just abans d'arribar-hi ens creuem amb una colla d'excursionistes on hi ha en Quim, un antic company de feina de l'institut de Castelló d'Empúries on vaig treballar ja fa una bona colla d'anys. Pujant des de Requesens s'han desorientat i ens demanen una alternativa per baixar. Com que suposem que han pujat pel coll Forcat, els proposem que baixin pel camí que davalla des del coll del Faig. Tot desitjant-nos sort en el descens ens acomiadem i nosaltres continuem caminant uns metres fins arribar al coll del Pou, on un cartell situat al costat d'una pronunciada corba de la carretera que arriba al cim del Puig Neulós ens indica la direcció a seguir fins al coll de l'Ullat.
Ens allunyem de la divisòria d'aigües seguint les marques del GR10. Per evitar donar una volta totalment innecessària (fer marrada en argot muntanyenc) fins al coll de l'Ullat, on hi ha una mena de refugi anomenat Le Chalet de l'Albère, ens desviem del GR en una cruïlla de camins amb l'intenció de retrobar-lo més avall tot estalviant-nos uns quants centenars de metres i algun que altre minut. Amb l'ajuda d'un minimapa imprès a casa (el de la imatge de l'esquerra), l'altímetre, el nostre sentit de l'orientació i una petita dosi d'intuïció, aconseguim enllaçar de nou amb el GR i plantar-nos a Sant Martí de l'Albera amb la sensació d'haver retallat algun metre però amb l'incertesa d'haver guanyat la partida al temps.
A partir d'aquí el camí fins al Pertús només fa baixada, i ara, amb la panxa plena i sis hores i mitja de marxa a les cames, aquest és un detall molt important.
Així doncs, reemprenem la marxa en direcció al coll del Pou (o coll dels Tres Termes) i just abans d'arribar-hi ens creuem amb una colla d'excursionistes on hi ha en Quim, un antic company de feina de l'institut de Castelló d'Empúries on vaig treballar ja fa una bona colla d'anys. Pujant des de Requesens s'han desorientat i ens demanen una alternativa per baixar. Com que suposem que han pujat pel coll Forcat, els proposem que baixin pel camí que davalla des del coll del Faig. Tot desitjant-nos sort en el descens ens acomiadem i nosaltres continuem caminant uns metres fins arribar al coll del Pou, on un cartell situat al costat d'una pronunciada corba de la carretera que arriba al cim del Puig Neulós ens indica la direcció a seguir fins al coll de l'Ullat.
Ens allunyem de la divisòria d'aigües seguint les marques del GR10. Per evitar donar una volta totalment innecessària (fer marrada en argot muntanyenc) fins al coll de l'Ullat, on hi ha una mena de refugi anomenat Le Chalet de l'Albère, ens desviem del GR en una cruïlla de camins amb l'intenció de retrobar-lo més avall tot estalviant-nos uns quants centenars de metres i algun que altre minut. Amb l'ajuda d'un minimapa imprès a casa (el de la imatge de l'esquerra), l'altímetre, el nostre sentit de l'orientació i una petita dosi d'intuïció, aconseguim enllaçar de nou amb el GR i plantar-nos a Sant Martí de l'Albera amb la sensació d'haver retallat algun metre però amb l'incertesa d'haver guanyat la partida al temps.
Un cop hem superat la zona de dreceres, el camí davalla decididament cap a Sant Martí de l'Albera, tallant diverses vegades una pista forestal en un primer moment i l'asfalt d'una carretera poc després.
Unes tranquil·les vaques pasturant i una preciosa font amb una aigua ben fresca que en raja ens donen la benvinguda a Sant Martí de l'Albera, un dels dos nuclis de població del petit municipi de l'Albera. Nosaltres agraïm aquesta rebuda tot deixant-nos caure en un prat davant de l'església de Sant Martí. I és que després de més de vuit hores caminant, una estona de repòs és més que merescuda.
Des de Sant Martí, les marques ens condueixen per una pista forestal (imatge de l'esquerra) en direcció al coll Forcat. Als pocs minuts, creuem una riera i deixem a l'esquerra un corriol que s'enfila al coll per continuar seguint l'ampla pista en direcció oest. La carretera no apareix per enlloc i tampoc sembla que sigui a prop. Però nosaltres seguim confiant en les marques blanc i vermelles i en el cartell indicant El Pertús que hem trobat a l'inici.
Després d'uns quatre quilòmetres planejant per la pista forestal, arribem al coll del Pla de l'Arca, on veiem la fita fronterera número 581. Els tres quilòmetres que ens marca el pal d'indicacions són un autèntic bàlsam tant per les nostres cames com per la nostra ment.
Unes tranquil·les vaques pasturant i una preciosa font amb una aigua ben fresca que en raja ens donen la benvinguda a Sant Martí de l'Albera, un dels dos nuclis de població del petit municipi de l'Albera. Nosaltres agraïm aquesta rebuda tot deixant-nos caure en un prat davant de l'església de Sant Martí. I és que després de més de vuit hores caminant, una estona de repòs és més que merescuda.
Trenta minuts sota el càlid sol del Vallespir són suficients per intentar completar l'últim tram d'etapa, que ens ha de portar de Sant Martí al Pertús en poc més d'una hora. Segons les nostres informacions, el GR10 ha de continuar per pistes i camins un quilòmetre i mig més fins a trobar la carretera D71 a l'alçada del mas Reste, on des d'allà les marques blanc i vermelles segueixen el traçat de la carretera durant cinc quilòmetres fins arribar al Pertús. Però de seguida comprovarem que tota aquesta informació ha quedat obsoleta.
Des de Sant Martí, les marques ens condueixen per una pista forestal (imatge de l'esquerra) en direcció al coll Forcat. Als pocs minuts, creuem una riera i deixem a l'esquerra un corriol que s'enfila al coll per continuar seguint l'ampla pista en direcció oest. La carretera no apareix per enlloc i tampoc sembla que sigui a prop. Però nosaltres seguim confiant en les marques blanc i vermelles i en el cartell indicant El Pertús que hem trobat a l'inici.
Després d'uns quatre quilòmetres planejant per la pista forestal, arribem al coll del Pla de l'Arca, on veiem la fita fronterera número 581. Els tres quilòmetres que ens marca el pal d'indicacions són un autèntic bàlsam tant per les nostres cames com per la nostra ment.
Els últims quilòmetres fins al Pertús els fem a través d'una extensa sureda (a la imatge de l'esquerra envoltant la fita número 580), on ens permetem el luxe de foragitar involuntàriament un grup de vaques, probablement de raça fagina. Curiosament, l'endemà (6-2-11) aquestes vaques serien notícia de portada a l'edició Comarques Gironines del diari El Punt:Denuncien el perill de vaques en estat salvatge a l'Albera.
Les “vaques espanyoles” triomfen en reportatges de premsa i televisió.
El Canigó en el crepuscle vespertí.
L'E15 (coneguda popularment com l'AP7) ens retorna a la salvatge civilització.
Més de deu hores després d'iniciar la ruta al coll de Banyuls arribem al Pertús, el pas natural entre la Catalunya Nord i la Catalunya Sud. Avui hem caminat de sol a sol. I esperem que aquest mateix sol ens acompanyi ben aviat en les nostres properes etapes pel Pirineu més oriental. Davant nostre: el massís de les Salines.
Perfil de l'etapa, amb una distància de 27'79 quilòmetres i un desnivell acumulat de 3.530 metres.
* Cartografia utilitzada:
- Alt Empordà. Mapa comarcal de Catalunya. 1:50.000. ICC.
- Massís de l'Albera. Els mapes dels Parcs Naturals de Catalunya. 1:30.000. ICC.
