Dia 15: De l'Ospitalet al refugi de Juclar (13km)

"Abandonem momentàniament la Travessa a les portes d'un petit país, Andorra, que desconeixem en gran mesura. Esperem poder retornar ben aviat a l'Ospitalet per endinsar-nos en "el país dels Pirineus" durant uns quants dies i descobrir els bells paratges que amaguen les seves muntanyes. Fins aviat, Andorra!".

Aquest paràgraf copiat i enganxat aquí al damunt el vaig escriure fa més de dos anys. Era el 9 de juliol de 2012, quan abandonàvem momentàniament el projecte de creuar els Pirineus al petit i desconegut poble de l'Ospitalet. Avui, 14 d'agost de 2014 hem retornat a aquest petit indret fronterer (França, Andorra i Catalunya s'hi abracen) per desembolicar un regal que hi vam deixar: les muntanyes andorranes. I no estriparem el paper de qualsevol manera, no!; dedicarem fins a tres dies a descobrir què s'amaga sota el paper del territori andorrà. Som-hi!

______________________________________________________________________

La logística per tres dies més de Travessa:

Camp base: Andorra la Vella. A 38 km de l'Ospitalet i a 17 km del Serrat. Tot l'aparcament de la capital andorrana és de pagament, així que cal escollir entre zona blava o pàrquings coberts o descoberts. Decidim deixar la furgoneta al Parc Central (41,50€, dos dies, disset hores, trenta minuts), a escassos metres de la parada del bus que hem d'agafar de matinada.

Aproximació a l'Ospitalet des d'Andorra la Vella: 1 hora 25 minuts amb bus (horaris AQUÍ). Preu del bitllet: 11,50€.

Retorn a Andorra la Vella des del Serrat: Cal agafar dos autobusos. El primer ens porta del Serrat a Ordino (horaris AQUÍ) i el segon d'Ordino a Andorra la Vella (horaris AQUÍ). Preus dels bitllets: 1,50€.
______________________________________________________________________

Anar a muntanya és el que té. S'hi ha d'anar d'hora. El despertador ha sonat a les 5:15 de la matinada. Ens despertem com podem, ens vestim com podem, agafem, també com podem, les pesades motxilles i abandonem la furgoneta tot dirigint-nos a la parada de bus "La Sardana", just davant La Poste, el correu francès, que es troba en una de les cantonades del cèntric aparcament on hem passat la nit.
Passats tres quarts de sis apareix l'autocar que ens ha de portar a l'Ospitalet. Allà on ho vam deixar, allà on avui ho tornem a reprendre. Som tres passatgers, hi viatja també un home francès que deu anar a agafar el tren. Encara enmig de la foscor, l'autocar dirigeix el seu feix de rajos de llum entre els carrers de la capital i d'Escaldes-Engordany. La claror, a poc a poc, es va imposant a la foscor i anem deixant enrere els pobles que reposen al costat del riu Valira d'Orient. Després de creuar Soldeu, ens endinsem en el túnel d'Envalira (el situat a major altitud d'Europa -entre els 2043m i els 2052m-) per arribar al Pas de la Casa. Allà, el conductor para i, amb l'excusa que la duana obre a les set, baixa a fer un cafetó. Per sort, no s'escaqueja gaire estona i poc després de les set del matí posem els peus a l'Ospitalet.

A les vuit en punt del matí, després d'un petit esmorzar amb "cafeolé" inclòs a l'Hotel du Puymorens, reprenem una vegada més el nostre projecte. Catorze dies ens separen, a la nostra esquena, del Mediterrani. D'aquí tres dies en seran disset, si tot va bé. Els plans d'aquests tres dies d'estiu són clars: remuntar les valls franceses que s'eleven a l'oest de l'alta vall del riu Arieja per arribar al coll de l'Alba i entrar oficialment en territori andorrà, i trescar per les muntanyes de tres precioses valls: Incles, Ransol i Sorteny. I si les forces ens acompanyen no descartem fer algun cim!

Sortim de l'Ospitalet (1430m), a tot arreu l'Hospitalet Près-l'Andorre, seguint diversos indicadors que ens condueixen a la carretera N20. Allà, un cartell a l'altra banda de la carretera ens marca el camí cap a l'estany de Pedorrers.

8:30. Comencem a enfilar-nos muntanya amunt tot resseguint el curs de les aigües del riu del Siscar sense perdre de vista una enorme canonada d'aigua que evidencia la gran importància d'aquest element per a la producció d'electricitat. 
Durant el recorregut no deixarem de perseguir les marques blanc i vermelles, ja habituals, del GR. Però el que no esperàvem és que aquests camins fossin envaïts per l'aigua, veient-nos obligats a caminar amb una atenció extra que finalment no evitarà que quedem amb els peus ben xops. Si a això hi sumem l'elevat grau d'humitat que hi ha a la zona, comprendreu que, havent deixat enrere el riu del Siscar per anar a remuntar el d'Arques, haguem parat a treure'ns els camals i a escórrer els mitjons! No servirà de massa, arribarem al refugi amb els peus molls!

9:40. Vall del riu d'Arques. Les boires ens refresquen, i de quina manera, el matí.

10:30. Còmodament anem guanyant alçada per una vall solitària amb indicis d'haver patit algun incendi forestal els últims anys.
Proper a un petit estany artificial (2000m), veiem una petita cabana, la Jaça de Bronhic, que sembla haver acollit aquesta nit un petit grup d'excursionistes.

2165 metres, estany de Pedorrers amb la portella del Siscaró al fons.

10:50. Aquest estany, preciós envoltat d'emboirades muntanyes, és el punt d'accés a la següent vall que hem de remuntar: la del riu Mourguillou. Comencem a guanyar certa alçada per la dreta del llac, aproximant-nos a una vistosa cascada, fins arribar ràpidament a un ampli coll, el de Pedorrers (2251m). Davant nostre se'ns obre una àmplia vall que s'estreny a l'oest en direcció al coll de l'Alba, el nostre primer objectiu.
En pocs minuts arribem al fons de la vall després d'uns petits puja-i-baixes i de topar amb el curiós artefacte que acompanya aquestes línies. Ara sabem que es tractava d'un pluviòmetre!

Estany de Quart (2230m).

11:20. L'estany de Quart, encaixonat entre la paret nord del Pic de l'Alba i la llarga cresta oriental del Pic de Rulhe, ens dóna la benvinguda a la vall. El voregem una llarga estona per la dreta, força entretinguts salvant diverses zones de grans blocs de pedra, fins que arribats a l'extrem occidental de l'estany decidim que és hora de treure els entrepans i de fer un segon esmorzar.

Amb el dipòsit una mica més ple, encarem la part final de l'ascens, primer vorejant diversos estanyols de mida dispar fins arribar al gran estany de l'Alba i després atacant les darreres rampes que ens han de deixar al llindar d'Andorra: el coll de l'Alba.

12:45. Estany de l'Alba (2355m), amb el coll homònim al fons.

Estany de l'Alba des de les proximitats del coll de l'Alba.

Coll de l'Alba (2539m), la nostra porta a les muntanyes andorranes. I pel sol que hi fa, la porta a un nou dia!

13:20. Hola Andorra! Aquesta no és exactament l'expressió que utilitzem en arribar al coll de l'Alba (2539m), però l'alegria en arribar a un punt del recorregut marcat en vermell des de fa dos anys és immensa!

Després d'una bona estona observant a banda i banda del coll i de fer les fotografies de rigor, busquem infructuosament un camí que ens condueixi fins al Pic d'Escobes (2779m), un dels pics inclosos a la llista del repte dels "100 Cims" que impulsa la FEEC. Continuem doncs cap a la collada de Juclar amb la vista delerosa de trobar algun rastre de pintura o de fites que ens indiqui el camí cap al pic. Un intent fallit de seguir el que semblaven les fites de la ruta d'ascens acaba amb tota esperança d'aconseguir fer el cim.

Però diu la dita que "l'esperança no es perd mai"! I és cert. Almenys, aquesta vegada: la primera parella d'excursionistes que ens creuem tot baixant resulta que es dirigeix cap al cim que hem perseguit una bona estona. No sé ben bé si perquè són bascos o si perquè són simpàtics (o les dues coses alhora!, perquè... hi ha bascos antipàtics?) que acabem desfent el camí cap al coll de l'Alba per intentar, com diuen ells, buscar el camí amb vuit ulls. I el trobem!!!

Ens desfem de les pesades motxilles i posem les quatre coses imprescindibles dins la petita motxilla plegable que portem per casos com aquest: intent de fer cim des d'un coll proper. Els bascos decideixen esperar-nos per fer el camí junts i en un tres i no res ja estem en marxa. La cosa comença suau però ràpidament s'inclina en amunt. Roca, herba i pendent per pujar a quatre grapes. Entre tots quatre anem perseguint el rastre de fites que es troben disseminades, i gairebé camuflades, per la muntanya. La boira, va i ve. Anem pujant pensant com ho baixarem després. Els bascos pugen fàcil, nosaltres no tant. I de cop, sense haver-ho previst, ens trobem al capdamunt d'una afilada cresta enmig de la boira. I ara què?, cap a la dreta?, cap a l'esquerra? No tenim gps ni altímetre (me l'he deixat a la motxilla gran) per establir on ens trobem i on és el pic. Servint-nos de la intuïció (sempre la portem a sobre), determinem que el pic ha de ser cap a la dreta i comencem a crestejar en aquesta direcció sense que la boira es cansi definitivament de nosaltres. No hi veiem més enllà de cinquanta metres. Els bascos tenen pressa i grimpen i desgrimpen amb lleugeresa. Hi ha algun pas delicat. El daltabaix a banda i banda està tenyit de blanc, un buit absolut. Quan no portem ni trenta metres recorreguts, la Sílvia i jo decidim no continuar. El nostre Pic d'Escobes acaba aquí. El de la parella de bascos un esperó més enllà.

14:30. Els estanys de Juclar des del camí d'ascens al Pic d'Escobes.

Un punt indeterminat de la cresta que uneix el Pic de Noé i el Pic d'Escobes.

15.30. Hem aconseguit retornar al coll de l'Alba sense problemes, però una mica decebuts per no haver pogut fer cim i sobretot per no haver pogut gaudir de les fantàstiques vistes que s'amagaven rere els núvols. I és que a vegades, qui decideix no ets tu, és la muntanya.

Així doncs, recuperem les motxilles (i el seu gran pes!) i després de fer un mos tot petant la xerrada, continuem la ruta prevista en direcció al refugi de Juclar, punt i final de l'etapa d'avui.

15:45. Tot vorejant el pic de Ruf (2615m) i uns quants estanyols, arribem en un quart d'hora escàs a la collada de Juclar (2442m), on les marques blanc-i-vermelles del GRT segueixen cap el nord tot dirigint-se cap al refugi de Rulhe. Les obviem (també les vistes cap a França, cobertes de boira) i continuem en direcció sud-oest (marques grogues) cap a l'estany segon de Juclar.

16:00. Els 2779m del Pic d'Escobes dominen les aigües dels estanys de Juclar (2321m).

L'estany primer de Juclar, el més gran d'Andorra, amb el nivell de l'aigua molt per sota de l'habitual.

Les boires han anat escampant de la cresta del Pic d'Escobes i ens han permès observar que a prop ho hem tingut. Però bé, què hi farem!, les muntanyes no marxen i resten sempre allà!
Els llacs, també són de quedar-se al mateix lloc anys i anys, però tenen una peculiaritat: d'un any a l'altre poden canviar el seu aspecte totalment. I és que ens ha sorprès, i molt, l'estat del nivell d'aigua de l'estany primer de Juclar. Les vores del llac, per on hem caminat fins arribar al refugi, semblaven un territori lunar.

16:30. Mitja hora és el que tardem en creuar els dos estanys (el camí passa entre els dos) per arribar al refugi de Juclar (mitja pensió per federats: 32'50€). El primer que fem és descalçar-nos per regalar aire i sol a peus, mitjons i calçat. Arrosseguem humitat des de les nou del matí! I el segon que fem és relaxar-nos amb una cocacola ben freda a l'exterior del refugi (uns buscant el sol i altres l'ombra) tot explicant-nos unes quantes aventures amb els companys d'Euskadi. Per després deixem tot el ritual típic de refugi, hi haurà temps de sobres!

Avui ja hem començat a tastar la pell d'Andorra, i ens ha agradat! Per sort, això no acaba aquí. Demà i demà passat més tastets de muntanya andorrana!

Aquí podeu descarregar el track de la quinzena etapa de la Travessa.

* Cartografia utilitzada:

- Andorra. 1:40.000. Editorial Alpina.



...Dia 14: Del refugi de les Bésines a l'Ospitalet (7km)

Dia 16: Del refugi de Juclar al refugi de Cabana Sorda (8km)